20.10.05

Carta de mesures contra la violència inmobiliària i urbanística

Somiar amb un pis en condicions adequades s’ha convertit en un malson per a un gran nombre d’habitants de Barcelona. Segons dades oficials, tan sols des de finals de 1997 fins a l’actualitat els preus dels habitatges han augmentat més del 150%, mentre que els ingressos nets salarials en els sectors amb conveni només ho han fet un 34,5%. L’endeutament mitjà de les llars va passar del 45% al 1990 a més del 60% al 2004. El preu mitjà dels lloguers a l’Àrea Metropolitana va pujar de 355 euros al 1999 a 617 euros al 2004. Al mateix temps, continua augmentant el nombre d’habitatges buits: segons el cens de 2001 només a la província de Barcelona la xifra superava els 300.000 (i ha continuat creixent amb uns indexs excepcionals).

La conversió de l’habitatge en una pura mercaderia i en objecte d’especulació ha creat un cercle viciós de pressions, por i neguit que precaritza les condicions de vida d’àmplies capes de la població. Cada vegada hi ha més persones que es veuen obligades a marxar de la ciutat i instal·lar-se a una distància de fins a 50 km perquè no troben un pis assequible. I cada vegada hi ha més persones obligades a jornades laborals extenuants en feines com més va més precaritzades per pagar la seva hipoteca o el seu lloguer. Però, tot i això, molts no hi arriben: tan sols al 2002 hi va haver 3.675 desnonaments a Barcelona.

El fet que la ciutat de Barcelona s’hagi convertit en les darreres dècades en una ciutat marca, on s’ha posat en funcionament un model que converteix el territori urbà en un factor productiu en si mateix, ha adobat el terreny per a la proliferació de la violència immobiliària i urbanística. Aquesta violència desencadenada pel “lliure mercat” i assistida per l'Administració amb els seus plans de transformació urbanística provoca una devastació del teixit urbà que produeix desplaçaments de població, desnonaments i el segrest de l’espai públic. Aquesta mena de neteja social i d’higienització de l’espai públic també està darrere de la campanya neoconservadora de civisme engegada per l’Ajuntament per desviar l’atenció sobre les disfuncionalitats del seu model de ciutat.

És en les zones urbanes en transformació (Ciutat Vella, Poble Nou, Sants...) on l’anomenat “mòbbing immobiliari” es cobra el major nombre de víctimes i on el major nombre de persones ha d’abandonar la seva llar a causa d’augments abusius de lloguer o simplement perquè el propietari vol especular amb els habitatges. Per altra banda, aquesta selva immobiliària ha generat formes d’organització veïnal que s’enfronten des de la Barcelona real al model Barcelona: una resistència àmpliament estesa a l’especulació i un no a cada pla urbanístic.

La urgència del problema de l’habitatge ha estat un banderí en els programes electorals de tots els partits que han ascendit al poder en els darrers anys. Tanmateix, les mesures anunciades pels actuals governs d'“esquerres” –com p.ex. les subvencions als propietaris per fomentar el lloguer dels pisos o els plans d’habitatge– estan lluny de complir la seva promesa de “garantir el dret a l’habitatge i a la ciutat”, ja que no tenen en compte cap mesura de regulació del mercat.

Per tot l’exposat, exigim als partits de govern que deixin de vulnerar els preceptes de la Constitució espanyola (en concret l’art. 47 que els obliga a “promover las condiciones necesarias y establecer las normas pertinentes para hacer efectivo el derecho a una vivienda digna y adecuada, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación”) i que complexin els seus compromisos adquirits amb la firma de convenis internacionals de salvaguarda del dret a la ciutat.

Amb l’objectiu de fer efectius els esmentats drets a l’habitatge i a la ciutat exigim a la Generalitat i a l’Ajuntament que iniciïn els passos necessaris per a l’adopció de les mesures següents:

  1. Limitació del preu dels lloguers i els preus dels pisos, per tal que no haguem de pagar mai més del 30% de la nostra renda pel lloguer o la hipoteca. En el cas de totes les persones els ingressos de les quals no superin els 1283 euros al mes (2,5 vegades el salari mínim interprofessional) el preu de lloguer o de la hipoteca no podrà superar mai el 20% dels ingressos disponibles (tal com ho estableix el programa Pla per al dret a l’habitatge de la Generalitat en algunes de les subcategories dels seus pisos de protecció).
  2. Moratòria dels PERIs i reformes urbanístiques, fins que no s’hagi realitzat un estudi d’impacte social i mediambiental en cada una de les actuacions i fins que no s’hagin elaborat mecanismes per garantir la participació real dels veïns en qualsevol decisió que afecti el seu entorn vital.
  3. Reforma de la Llei d'Arrendaments Urbans (LAU). En concret, derogació de l’art. 9è del decret Boyer, que estableix la supressió de la pròrroga forçosa, així com de l’apartat 1 de l’art. 9è de la LAU de 1994, que estableix un màxim de cinc anys de vigència d’un contracte de lloguer. I inici d’un ampli procés de debat i consulta que haurà de portar a l’elaboració d’una nova LAU que faci efectiu el dret a l’habitatge.

D’altra banda, el dramatisme de la situació actual exigeix una solució immediata dels casos més extrems ocasionats per la violència urbanística i immobiliària. Per tant, mentre no s'hagin satisfet els tres punts anteriors, reclamem l'adopció de les següents

Mesures d'emergència

  • Mesures que facin efectiva la transparència dels Registres de la Propietat; per exemple, l’obligació d’informar totes les parts implicades en la venda d’una finca o d’un pis i la publicació mensual o trimestral de les operacions de compra-venda realitzades en un mateix registre (i dividides per finques).
  • La condició per a la concessió de subvencions per a la rehabilitació d’edificis d’una moratòria de cinc anys en els preus dels lloguers i d’una pujada ajustada estrictament a l'IPC a partir d’aquest termini.
  • La penalització de la possessió d’immobles buits, sense utilitzar o abandonats (mitjançant l’augment de l’IBI, l’amenaça d’expropiació o la cessió forçosa).
  • La despenalització de l'ocupació d'inmobles abandonats, amb l’abolició de les penes de multa, presó i condemna a pagar les costes que actualment recull la llei.
  • La revocació dels documents de propietat d’un immoble a partir dels cinc anys d’abandonament.
  • La prohibició de venda de sòl públic.
  • La tipificació de les pràctiques d’assetjament immobiliari (mobbing) com a vulneració del dret a l’habitatge i la seva sanció amb penes proporcionals a la importància d'aquest dret. En el cas de la participació en aquestes pràctiques de membres del Registre de la Propietat, funcionaris municipals o autonòmics, societats mixtes público-privades i administradors de finques, una primera mesura hauria de ser la seva inhabilitació per a qualsevol d’aquests càrrecs públics.
  • La intervenció de les institucions municipals i autonòmiques com a acusació pública en casos d’assetjament immobiliari denunciats per veïns com a mesura dissuasiva per contrarestar la impunitat amb què actuen empreses i particulars en aquest sector.

A causa de l'extrema gravetat de la situació i mentre no s'apliquin les mesures exigides en aquest document, els sotasignants fem una crida a emprendre accions de desobediència civil que visibilitzin la insostenibilitat de l'actual model i que generin xarxes de defensa, lluita i resistència contra la violència immobiliària.

Escrit en algun lloc de la selva immobiliària, setembre del 2005

Pots enviar la teva adhesió enviant un mail a violenciaurbanistica@sindominio.net, o aquesta carta firmada a: El Local, C/de la Cera 1bis, 08001 Barcelona